L'ombra de la literatura magistral

"El cos nu de la Clara s'estenia damunt uns llençols blancs que lluïen com la seda acabada de rentar. Les mans del mestre Neri lliscavn suaument sobre els seus lavis, el seu coll, els seus pits. Els seus ulls blancs s'enlairaven cap al sostre, i tota ella s'estremia a causa de les escomeses am què el professor de música la penetrava entre les seves cuixes pàl·lides i tremoloses. Les mateixes mans que havien llegit el meu rostre feia sis anys en les tenebres de l'Ateneu s'aferraven ara a les natges del mestre, que brillaven de suor, clavant-li les ungles i guiant-lo cap a les seves entranyes amb un desfici animal, desesperat. Vaig notar que em faltava l'aire"

CARLOS RUIZ ZAFÓN, L'Ombra del Vent

Ho sé, sembla literatura eròtica. Perdoneu-me, però no és això el que vull resaltar. Com alguns hauran pogut recordar, es tracta d'una escena de L'Ombra del Vent, d'eixe geni de la lletra que s'anomena Carlos Ruiz Zafón. És un dels moments, segons la impressió que em va causar a mi, de major estremiment. És l'impacte més brutal del desengany amorós que puc concebir, no per l'acte sexual, sinó per les circumstàncies que envolten el desengany, que es traduixen en una percepció catàrsica per al lector.

Aquest és un exemple de còm Zafón aconseguix arribar al lector, implicarl-lo emocionalment, fins al punt que pot resultar extenuant. Açò acompanyat del, senzillament, millor estil narratiu que conec (ja sé que els meus coneiximents són molt limitats però em costa pensar en un estil millor). Un dels millors llibres dels últims anys.