...i Machado tenia raó

Ya hay un español que quiere

vivir y a vivir empieza,

entre una España que muera

y otra España que bosteza.

Españolito que vienes

al mundo, te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón.

ANTONIO MACHADO, Proverbios y cntares

(Imatges corresponents a les portades de La Ezpaña de ZP, de César Vidal amb vinyetes de Franfer i La EsPPaña de Rajoy, d'Enric Sopena amb vinyetes de David Ramírez, Edicions 62)

No cal fer massa comentaris. Estem a unes setmanes d'eleccions generals, i Espanya es trenca o és el millor país d'occident. Una situació política que no recorda èpoques de més cofrontació i polarització. La corda de la democràcia és elàstica, i això ens fa possible la tragicomedia de la política que estem presenciant.

9 de Març eleccions, que Déu ens agafe confessats.

P.D.: des d'ací vull animar a tots a que voten, que després guanyarà el que no volem i no podrem queixar-nos.

L'ombra de la literatura magistral

"El cos nu de la Clara s'estenia damunt uns llençols blancs que lluïen com la seda acabada de rentar. Les mans del mestre Neri lliscavn suaument sobre els seus lavis, el seu coll, els seus pits. Els seus ulls blancs s'enlairaven cap al sostre, i tota ella s'estremia a causa de les escomeses am què el professor de música la penetrava entre les seves cuixes pàl·lides i tremoloses. Les mateixes mans que havien llegit el meu rostre feia sis anys en les tenebres de l'Ateneu s'aferraven ara a les natges del mestre, que brillaven de suor, clavant-li les ungles i guiant-lo cap a les seves entranyes amb un desfici animal, desesperat. Vaig notar que em faltava l'aire"

CARLOS RUIZ ZAFÓN, L'Ombra del Vent

Ho sé, sembla literatura eròtica. Perdoneu-me, però no és això el que vull resaltar. Com alguns hauran pogut recordar, es tracta d'una escena de L'Ombra del Vent, d'eixe geni de la lletra que s'anomena Carlos Ruiz Zafón. És un dels moments, segons la impressió que em va causar a mi, de major estremiment. És l'impacte més brutal del desengany amorós que puc concebir, no per l'acte sexual, sinó per les circumstàncies que envolten el desengany, que es traduixen en una percepció catàrsica per al lector.

Aquest és un exemple de còm Zafón aconseguix arribar al lector, implicarl-lo emocionalment, fins al punt que pot resultar extenuant. Açò acompanyat del, senzillament, millor estil narratiu que conec (ja sé que els meus coneiximents són molt limitats però em costa pensar en un estil millor). Un dels millors llibres dels últims anys.

Més que literatura interessant

“A veces volvía a ser piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad.”

El túnel, Ernesto Sabato

Feliç any nou a tothom. Espere que siguen dotze mesos de plaer i salut.

Aquest és un fragment (crec que pertany al final de l'obra) de El túnel. No vaig a tractar d'enganyar a ningú: mai he llegit aquest llibre. Tanmateix, he fet aquesta actualització gràcies a una persona que sí ha llegit aquest llibre, i que és un dels seus preferits. Es tracta d'una persona de la que ja he parlat abans en aquest bloc, i vos asegure que el seu criteri no és poca cosa; si ella diu que és un bon llibre, és que ha der ser-ho, perquè és una experta lectora i crítica literària, a més de intel·ligentíssima.

Les linies que he volgut traslladar ací crec que són un reflex de l'estil de l'autor, tant en la forma de redacció com en el contingut. Per descomptat, no és un estil per a lectors passius, sinó que la seua lectura requerix un esforç per al lector per comprendre les metàfores que podem trobar i, en general, el sentit més intens de les seues paraules, així com per a imaginar (imaginar, posar-se en en lloc dels personatjes, si realment volem comprendre).

L'autor, Ernesto Sabato, és ara un vellet de 96 anys que viu a la seua Argentina natal, on es dedica a la pintura (la lectura i l'escriptura les té prohibides per prescripció mèdica). La vida d'aquest home és molt abundant, no sols per la seua longevitat, sinó per les diferents activitats i aconteixements que ha vixcut. Es va doctorar en física, va ser un gran activista (amb diferents càrrecs dins del partit comunista i altres asociacions d'orientació comunista), va deixar la investigació científica per a dedicar-se a la creació literària i va publicar nombrossos assajos i tres novel·les que mantenen relació entre elles (aquest fragment pertany a la primera d'elles).