dijous, 24 de gener del 2008

...i Machado tenia raó


Ya hay un español que quiere

vivir y a vivir empieza,

entre una España que muera

y otra España que bosteza.

Españolito que vienes

al mundo, te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón.


ANTONIO MACHADO, Proverbios y cntares
(Imatges corresponents a les portades de La Ezpaña de ZP, de César Vidal amb vinyetes de Franfer i La EsPPaña de Rajoy, d'Enric Sopena amb vinyetes de David Ramírez, Edicions 62)


No cal fer massa comentaris. Estem a unes setmanes d'eleccions generals, i Espanya es trenca o és el millor país d'occident. Una situació política que no recorda èpoques de més cofrontació i polarització. La corda de la democràcia és elàstica, i això ens fa possible la tragicomedia de la política que estem presenciant.
9 de Març eleccions, que Déu ens agafe confessats.
P.D.: des d'ací vull animar a tots a que voten, que després guanyarà el que no volem i no podrem queixar-nos.

divendres, 18 de gener del 2008

L'ombra de la literatura magistral


"El cos nu de la Clara s'estenia damunt uns llençols blancs que lluïen com la seda acabada de rentar. Les mans del mestre Neri lliscavn suaument sobre els seus lavis, el seu coll, els seus pits. Els seus ulls blancs s'enlairaven cap al sostre, i tota ella s'estremia a causa de les escomeses am què el professor de música la penetrava entre les seves cuixes pàl·lides i tremoloses. Les mateixes mans que havien llegit el meu rostre feia sis anys en les tenebres de l'Ateneu s'aferraven ara a les natges del mestre, que brillaven de suor, clavant-li les ungles i guiant-lo cap a les seves entranyes amb un desfici animal, desesperat. Vaig notar que em faltava l'aire"


CARLOS RUIZ ZAFÓN, L'Ombra del Vent




Ho sé, sembla literatura eròtica. Perdoneu-me, però no és això el que vull resaltar. Com alguns hauran pogut recordar, es tracta d'una escena de L'Ombra del Vent, d'eixe geni de la lletra que s'anomena Carlos Ruiz Zafón. És un dels moments, segons la impressió que em va causar a mi, de major estremiment. És l'impacte més brutal del desengany amorós que puc concebir, no per l'acte sexual, sinó per les circumstàncies que envolten el desengany, que es traduixen en una percepció catàrsica per al lector.


Aquest és un exemple de còm Zafón aconseguix arribar al lector, implicarl-lo emocionalment, fins al punt que pot resultar extenuant. Açò acompanyat del, senzillament, millor estil narratiu que conec (ja sé que els meus coneiximents són molt limitats però em costa pensar en un estil millor). Un dels millors llibres dels últims anys.

dimarts, 8 de gener del 2008

Més que literatura interessant

“A veces volvía a ser piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad.”


El túnel, Ernesto Sabato



Feliç any nou a tothom. Espere que siguen dotze mesos de plaer i salut.


Aquest és un fragment (crec que pertany al final de l'obra) de El túnel. No vaig a tractar d'enganyar a ningú: mai he llegit aquest llibre. Tanmateix, he fet aquesta actualització gràcies a una persona que sí ha llegit aquest llibre, i que és un dels seus preferits. Es tracta d'una persona de la que ja he parlat abans en aquest bloc, i vos asegure que el seu criteri no és poca cosa; si ella diu que és un bon llibre, és que ha der ser-ho, perquè és una experta lectora i crítica literària, a més de intel·ligentíssima.


Les linies que he volgut traslladar ací crec que són un reflex de l'estil de l'autor, tant en la forma de redacció com en el contingut. Per descomptat, no és un estil per a lectors passius, sinó que la seua lectura requerix un esforç per al lector per comprendre les metàfores que podem trobar i, en general, el sentit més intens de les seues paraules, així com per a imaginar (imaginar, posar-se en en lloc dels personatjes, si realment volem comprendre).


L'autor, Ernesto Sabato, és ara un vellet de 96 anys que viu a la seua Argentina natal, on es dedica a la pintura (la lectura i l'escriptura les té prohibides per prescripció mèdica). La vida d'aquest home és molt abundant, no sols per la seua longevitat, sinó per les diferents activitats i aconteixements que ha vixcut. Es va doctorar en física, va ser un gran activista (amb diferents càrrecs dins del partit comunista i altres asociacions d'orientació comunista), va deixar la investigació científica per a dedicar-se a la creació literària i va publicar nombrossos assajos i tres novel·les que mantenen relació entre elles (aquest fragment pertany a la primera d'elles).

diumenge, 9 de desembre del 2007

Eixe llibre que vos ha marcat...



El post de hui he volgut que siga per a tu, amic lector internauta. Estàs convidat a fer-nos saber quin és eixe llibre que t'ha marcat, eixe que recordes amb especial emoció, perquè te va enganxar, perquè te vas identificar amb el seu protagonista, perquè te recorda una època especial de la teua vida o, simplement, perquè és el que t'estàs llegint ara mateix i vols recomanar-lo.


Així doncs, escriu el títol del llibre i, si pots, copia algun pasatge que siga especial per a tu o que siga representatiu del llibre.


Por supuesto, puedes hacer tu comentario en cualquier lengua, que no se diga...







dimarts, 6 de novembre del 2007

Literatura Deliciosa

[...] Ambos esperaron la llegada del verano con una impaciencia dolorosa y finalmente, cuando éste llegó y volvieron a encontrarse, el chaleco que había tejido Blanca no le entraba a Pedro Tercero por la cabeza, porque en esos meses había dejado atrás la niñez y alcanzado sus proporciones de hombre adulto, y las tiernas canciones de flores y amaneceres que él había compuesto para ella le sonaron ridículas, porque tenía el porte de una mujer y sus urgencias.

[...] Pedro Tercero la esperaba en el mismo sitio donde se habían juntado el verano anterior y donde muchos años antes Esteban Trueba se había apoderado de la virginidad de Pancha García. Al ver al munchacho, Blanca enrojeció violentamente. Durantes los meses que habían estado separados, él se curtió en duro oficio de hacerse hombre y ella, en cambio, estuvo recluida entre las paredes de su hogar y del colegio de monjas, preservada del roce de la vida, alimentando sueños románticos con palillos de tejer lana de Escocia, pero la imagen de sus sueños no coincidía con ese joven alto que se acercaba murmurando su nombre. Pedro Tercero le tocó el cuello a la altura de la oreja. Blanca sintió algo caliente que le recorría los huesos y le ablandaba las piernas, cerró lo ojos y se abandonó. La atrajo con suavidad y la rodeó con sus brazos, ella hundió la nariz en el pecho de ese hombre que no conocía, tan diferente al niño flaco con quien se acariciaba hasta la extenuación pocos meses antes. Aspiró su nuevo olor, se frotó contra su piel áspera, palpó ese cuerpo enjuto y fuerte y sintió una grandiosa y completa paz, que en nada se parecía a la agitación que se había apoderado de él. Se buscaron con las lenguas, como lo hacían antes, aunque parecía una caricia recién inventada, cayeron hincados besándose con desesperación y luego rodaron sobre el blando lecho de tierra húmeda. Se descubrían por primera vez y no tenían nada que decirse. La luna recorrió todo el horizonte, pero ellos no la vieron, porque estaban ocupados en explorar su más profunda intimidad, metiéndose cada uno en el pellejo del otro, insaciablemente.

ISABEL ALLENDE, La casa de los espíritus




Aquesta setmana he decidit oferir-vos un passatge de la novela que m'ocupa les nits ara mateix. Es tracta d'un regal d'una molt bona amiga de Xile, el país d'adopció de l'autora, i cada estona que dedique a la lectura d'aquest llibre li la agraixc.

L'estil narratiu d'aquesta obra em recorda al d'altres autors iberoamericans, com és el cas de Gabriel García Márquez. Es tracta d'un estil delicat, que destila mil sentiments, que empra paraules escollides amb molta cura (en molts casos vocabulari nou per al nostre espanyol d'Espanya).

Crec que açò que vull explicar queda prou bé reflexat a les linies que he arreplegat ací. En aquest cas es tracta de seniments amorosos, però no són els únics que podem trobar a la novel·la, ja que es tracta d'emocions canviants, que l'autora aconseguix fer arribar perfectament al lector.

Espere que vos haja agradat aquest fragment i, si voleu, feu els vostres comentaris sobre ell, o sobre el llibre, o sobre l'amor, o sobre la vida, o sobre qualsevol cosa que se vos pase pel cap!!! I feel good...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Jugant a ser porquets

Dues veus gritaven anfurides, i eren totes iguals. No cabia dubte de la transformació ocorreguda en la cara dels porcs. Els animals assombrats, pasaren la mirada del porc a l'home, i de l'home al porc; i, novament, del porc a l'home; però ja era impossible distingir qui era un i qui era l'altre.

GEORGE ORWELL, Rebel·lió en la Granja


Fa alguns anys vaig llegir Rebel·lió en la Granja. Tal vegada massa jove. El meu pare no soportava veure'm al sofà de casa tot l'estiu, i ha sigut una de les persones que més m'ha incentivat la lectura. Vaig entendre perfectament el significat i la metàfora de l'obra mestra d'Orwell, però si l'acabara de llegir ara mateix etic segur que li trobaria molta més aplicació i profit.


Segurament alguns de vosaltres ja habreu llegit aqest llibre, però altres segur que no. Jo vos el recomane totalment. No vaig a donar pistes, només faré un breu comentari sobre aquest fragment.


Aquestes línies són les últimes del llibre, el colofó a una metàfora exepcional sobre el totalitarisme, la corrupció del poder, la corrupció de la revolució, etc. Un llibre totalment vigent, uns personatges identificables amb moltes personalitats conegudes...


Esteu convidats a fer els vostres comentaris i exposar les vostres opinions sobre el llibre.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

A Pan de Azúcar, cavallers andants a ritme de samba






Hechas pues, estas prevenciones, no quiso aguardar más tiempo a poner en efecto su pensamiento, apretándole a ello la falta que él pensaba que hacía en el mundo su tardanza, según eran los agravios que pensaba deshacer, entuertos que enderezar, sinrazones que enmendar, y abusos que mejorar, y deudas que satisfacer. Y así, sin dar parte a persona alguna de su intención y sin que nadie le viese, una mañana, antes del día, que era uno de los calurosos del mes de julio, se armó de todas sus armas, subió sobre Rocinante, puesta su mal compuesta celada, embrazó su adarga, tomó su lanza, y, por la puerta falsa de un corral, salió al campo con grandísimo contento y alborozo de ver con cuánta facilidad había dado principio a su buen deseo.


MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA, Don Qijote de La Mancha



Aquest és un dels moments més trascendents del Quixot. El cavaller més famós de tota la literatura universal emprén el seu viatge cap al món de les idees i les il·lusions, carregat de bona voluntat. Si aquest llibre té cap cosa pròpia de la millor de les novel·les mai narrades és la seua universalitat, és a dir; hui dia el món està ple de Don Quixots, i de vegades els tenim més a prop del que pensem.

El post de hui va dedicat a tots els Quixots del món, i molt en particular a Pan de Azúcar, un grup de persones increïbles -per descomptat, tots ells grans Quixots-. Aquest és un grup de percussió i samba brasilera al qual tinc l'honor de pertànyer, ubicat a la Universitat d'Alacant, encara que d'àmbit provincial, nacional i fins i tot internacional (no sols hem actuat fora de la Comunitat -per exemple a Madrid- sinó que hem actuat colze amb colze amb Carlinhos Brown i han col·laborat amb nosaltres els seus músics). Per aquestes dates Pan de Azúcar complix un any, i des d'ací volia fer-li un modest homenatge.

Molts dels integrants d'aquesta batukada van fer l'equipatge un bon dia i, com el mateix Don Quixot, van partir des de sa casa per anar a parar lluny, molt lluny d'ella. Així doncs tenim l'orgull de comptar amb membres de Polònia, Xile, Brasil, Argentina, Anglaterra, i un llarg etcètera que no procedix detallar ara per motius d'extensió. El bon rotllo que cadascun de nosaltres tractem d'aportar, la nostra il·lussió, el nostre idealisme, els valors que es desprenen de l'ambient que sense planejar-lo hem creat, la sonrisa amb la que els seus músics afronten els assajos i les actuacions; tot això hem fa pensar en eixe moment que descriu el fragment que he traslladat ací hui, perquè alguns ja van emprendre eixe viatje fa algun temps, i tots l'emprenem cada dia, cada actuació, cada moment.